Torne a publicar el relat Això era una roca acompanyat ara de les ilustracions que m’he animat a dibuixar. Este relat, que vaig escriure en la meua primera participació a Inspiraciència, és molt especial per a mi, i per això, tot i haver cumplit ja 4 anys, la reprenc ara de nou.
Això era una roca, una roca com moltes d’altres que poblen les muntanyes, planes, valls i
platges de la Terra. Es deia Rudita i vivia tranquil·lament i lenta, doncs tenia molts i molts anys i veia passar la vida al seu voltant; interminable com el temps mateix.
Els dies eren un degoteig continu i inesgotable i passaven un darrere l’altre mentre el Sol, la Lluna i els estels solcaven el cel. La roca contemplava meravellada tot el que passava al món, i mentre naixien i passaven les estacions es preguntava com era que ella no canviava com la resta.
Davant seu els arbres, amb els seus vestits verds, a poc a poc s’anaven disfressant amb flors de mil colors que tenyien l’aire d’olors salvatges mentre el brunzit ensordidor dels insectes famolencs anunciava l’arribada de la primavera i més tard de l’estiu. La calor arribava i la vida bullia sobre el sòl. Les plantes exhibien els seus pètals per oferir el pol·len suculent als famolencs animalons i el soroll de les xixarres ensordia quan el Sol picava ben dret.
Després dels dies calorosos, arribava la fresca; el verd passava a tons vermells, marrons i grocs que recordaven que arribava la tardor; temps de castanyes i de recollir menjar i energies per passar ben arraulits tot l’hivern. Els animals feinejaven buscant llavors i fruits, fins que el fred aclaparava, i la vida tornava al seu l’estat latent on tothom s’arrecerava de les tempestes i nevades als caus o sota algun tronc.
Rudita tenia tant de temps que passava moltes hores pensant. Pensava en com seria el món més enllà de les muntanyes, i també molt sovint, en com seria de gran, quan creixés… Tot i això ella sempre es veia igual i no li semblava que pogués fer-se mai gran.
La vida passava davant els ulls de la Rudita sense que hi pogués moure ni un sol gra i una vegada i un altra suportava les malifetes del temps, que la feien sentir diferent segons la calor i el fred, la pluja, les estacions, el dia o la nit.
Durant la pluja i les nevades l’aigua s’escolava entre les petites escletxes que, poc a poc, s’anaven fent una mica més grosses i més profundes. Els animalons corretejaves sobre ella i li feien cosconelles i algun que altre forat mentre li dibuixaven a taques el cos. Les arrels li solcaven la pell com una teranyina i així les plantes absorbien l’aigua i minerals que necessitaven per poder seguir creixent.
La calor la feia unflar-se a poc a poc gràcies als raigs energètics que li regalava el Sol i amb el fred es contreia quan la guanyava la quietud, la pèrdua d’energia, la serenor.
Però la Rudita mai no creixia, ben al contrari; s’esmicolava com la sorra, gra a gra, lentament, amb les estacions i amb els anys. Va veure passar milers d’ocells, papallones i núvols abans no li va caure el seu primer pedaç. -Vaja, dec ser major-, va pensar- Ja he perdut el teu primer gra!
La vida de les roques no és cap cosa fàcil. El temps marca una línia invisible, sense un final, davant la qual els rocs no hi poden fer res més que observar. Observen immòbils sense poder participar del que els envolta, però alhora, van aprenent que són part de tot: del suport allà on es fan els caus i nius, de l’espai on neix un bassal o un llac que donarà aixopluc a granotes i peixos, dels minerals que absorbeixen arrels i algues, de l’aigua que s’enriqueix amb els seus petits components… Les roques hi són sempre allà invisibles, observant el món, però conscients de la seva gran importància.
La Rudita però, no acabava d’acceptar aquesta norma geològica; per què les roques no poden créixer?
La Terra seguia girant impassible davant aquest pensaments. L’aigua va arribar a la mar moltes vegades després de ploure. La roca va veure nàixer molta canalla i envellir altra, mentre el temps sempre, sempre, seguia corrent. Després del primer tros de Rudita en van venir molts més; normalment petits, però a vegades també grans quan alguna riuada, raig o cop li feia tremolar de dalt a baix.
La Rudita va esdevenir tota ella un grapat de trossos i engrunes; bocí a bocí va esdevenir grava. D’ella sortiren un seguit de codolets que tan prompte naixien, trontollaven corrent avall, amb l’aigua, o tots sols rodaven seguint el pendent. I per fi arribà el dia en que la Rudita, tan petita com va quedar, per fi va començar la seva gran aventura!
El vent la va portar fins al riu, on l’aigua li feia fer giravoltes, li feia anar amunt i avall xocant amb altres companyes, mentre això li deixava la pell ben fina i redoneta. Tothom navegava avall, sempre baixant, al voler de la fúria i la força de l’aigua, del gel o del vent fins que les valls i els torrents s’obrien a les grans planes, i ja no podien viatjar més.
Llavors els codolets quedaven varats a la vora del riu, d’una platja, al fons d’un riu o de la mar. Vet aquí que finalment la Rudita arribà fent tombarelles a la mar, i es va deixar anar per les onades i la corrent fins que va quedar posada serenament al fons. De nou tornà la quietud i la tranquil·litat així que els codolets tornaren una vegada més a la contemplació del seu entorn. El silenci era aclaparador, malgrat que surant, tot estava en moviment! La Rudita estava meravellada per l’aigua cristal·lina i tan salada que era la casa de milers de peixos, caragols i animals diversos, de mides tan variades com els colors que arribava a diferenciar.
L’aigua de la mar passava una vegada i una altra sobre la pell de Rudita arredonida, fent-la cada cop més llisa i més petita, fins va esdevenir un granet minúscul. Mentre les ones anaven i venien, mentre les marees solcaven el món perseguint la Lluna, al voltant de la Rudita van començar a arribar companys de tota mena: codolets de formes i colors molt variats que, pel que contaven, arribaven de llocs ben allunyats de la seva muntanya! També va conèixer closques de caragols abandonats, pues d’eriçó trencades, cuquets i algues que van créixer al seu voltant.
El temps (sempre el temps!) degotejava persistent… A poc a poc el granet de la Rudita va veure’s cobert per molts d’altres restes de grans roques que havien arribat com ella, fins la mar. L’arribada constant de més i més trossets va fer que finalment es perdés la llum del Sol i els codolets es veiessin atrapats amb cada cop menys espai per veure’s i per parlar, fins que ja no es pogueren moure gens.
El pes d’uns trossets sobre els altres els feia estar tan i tan junts, que es van acabar enganxant els uns amb els altres, i amb les petits cristallets que, gràcies a l’aigua de la mar que s’esmunyia entre els foradets , anaven creixent entre ells.
Vet aquí que un dia de braves onades tots plegats van esdevenir una sola roca! Pedaç a pedaç havien aconseguit ser solament un! La Rudita no cabia en ella de felicitat, doncs havia descobert que les roques també podien créixer. Ja no li va poder contar la troballa a les bestioles que havia conegut, doncs ella era molt més vella, però d’alguna manera, sabia que aquest secret el podria compartir amb molts d’altres companys de viatge que seguiria trobant al llarg del seu camí.
CONTES I CIÈNCIA 